Les arquitectes i doctores en Urbanisme Kathrin Golda-Pongratz i Carmen Mendoza Arroyo dirigeixen el nou màster en Post-Crisis Design , una de les grans apostes formatives de la UPC School per al proper curs 2026-2027. En un context marcat per les crisis climàtiques, els desplaçaments forçats i els conflictes prolongats, el programa proposa repensar la reconstrucció no com una resposta tècnica puntual, sinó com un procés ètic, col·lectiu i transformador. Des d'una triple mirada —espacial, social i ambiental— i treballant en múltiples escales, des del nucli de la llar fins al territori, el màster planteja una nova mirada al disseny post-crisi basada en la justícia, l'equitat i la resiliència a llarg termini. En els últims mesos, hem vist com les crisis ja no són episodis aïllats, sinó fenòmens superposats i prolongats que deixen conseqüències devastadores —des de desastres climàtics fins a guerres i desplaçaments massius—. Per què és urgent repensar avui la reconstrucció dels territoris des d'una nova mirada? Quan vam començar a treballar en aquest àmbit des de l'escala urbana i arquitectònica, els projectes de cooperació relacionats amb desastres i desplaçaments solien ser puntuals i, en molts casos, localitzats fora d'Europa. Sovint responien a dinàmiques cícliques i relativament previsibles. Tanmateix, amb l'increment dels efectes del canvi climàtic, aquestes crisis s'han tornat globals, més freqüents i, en molts casos, simultànies. Això implica escenaris molt més complexos, que requereixen una mirada sistèmica i especialitzada per poder abordar-los. En aquest context, la reconstrucció ja no pot limitar-se a respondre a l'emergència, sinó que ha d'integrar resiliència, justícia social i adaptació a llarg termini des del disseny de l'entorn construït. Això implica, a la pràctica, incorporar la comunitat com a part activa del procés, ja que les persones afectades viuen durant llargs períodes en condicions provisionals o informals. Sense anar més lluny, hem treballat i observat de prop la situació de persones desplaçades per l'erupció del volcà Cumbre Vieja, a La Palma, que fa quatre anys que viuen en contenidors, sense aïllament ni espais públics on poder reunir-se. Això posa de manifest un desplaçament que es va concebre com una solució d'emergència, però que no va tenir en compte les persones afectades, obligades a viure durant anys en assentaments que no tenen res a veure amb els seus habitatges originals, envoltades de vegetació. Aquestes situacions evidencien la necessitat de replantejar profundament els enfocaments tradicionals de reconstrucció i desplaçament. Tradicionalment, les intervencions d'emergència s'han centrat en solucions més ràpides i tècniques. En què es diferencia l'enfocament reconstructiu des del disseny que proposeu en aquest màster? A diferència de les respostes d'emergència centrades en solucions ràpides i estandarditzades, l'enfocament reconstructiu des del disseny que proposem entén la intervenció com un procés a llarg termini, amb capacitat d'adaptació. Això implica superar la lògica d'importar models i materials, i formar professionals capaços de treballar des del context, utilitzant materials i tècniques constructives locals com a base per a processos sostenibles en el temps. En aquest sentit, el màster aborda les diferents fases de la crisi (emergència, reconstrucció i prevenció) i incorpora l'adequació cultural a través de la participació comunitària com a part central del procés de disseny. Els mètodes qualitatius no es plantegen com a eines merament consultives, sinó com a part integral de la metodologia de reconstrucció, permetent respondre a les necessitats reals de la població afectada i a les dinàmiques socials i de poder presents en el territori. Així, en el cas abans esmentat de La Palma, la demanda d'espais de trobada per part de la comunitat va portar a la transformació d'àrees d'aparcament asfaltades en espais públics que aportessin més dignitat als assentaments temporals a Los Llanos de Aridane. L'elaboració d'aquestes propostes, tot i que no resolia els principals problemes de l'assentament, va evidenciar una mancança que no s'estava tenint en compte. El contacte directe amb la comunitat i la identificació de les seves necessitats van impulsar aquest projecte. Així mateix, s'està avançant des de solucions de refugi d'emergència cap al desenvolupament de tipologies d'habitatges semipermanents, capaces d'adaptar-se a contextos de primera emergència i incorporar materials locals. L'ONG Every Shelter, que col·labora amb el programa, està desenvolupant tipologies d'aquest tipus que no només milloren les condicions habitacionals, sinó que incorporen processos de transferència de coneixement cap a les comunitats refugiades a Uganda, permetent que els seus membres adquireixin capacitats constructives i puguin actuar com a formadors dins dels seus propis contextos. D'aquesta manera, la intervenció transcendeix el disseny de l'objecte construït per convertir-se en un procés d'apoderament local, en què el coneixement es comparteix, s'adapta i es multiplica dins la comunitat. L'objectiu no és únicament dissenyar, sinó generar solucions més sostenibles, resilients i socialment integrades. El programa planteja la reconstrucció com un procés ètic a llarg termini. Què implica aquesta visió en termes de disseny, planificació i presa de decisions? Entenem la reconstrucció com un procés de presa de decisions en contextos d'incertesa, en què la capacitat d'adaptació resulta fonamental. Des d'aquesta perspectiva, el disseny no pot reduir-se a una eina tècnica, sinó que s'ha d'assumir com un procés que integra principis d'equitat, participació i responsabilitat a llarg termini, amb l'objectiu d'evitar la reproducció de desigualtats i enfortir les capacitats locals. En aquest sentit, considerem essencial que, des de l'inici de qualsevol projecte, s'estableixi un diàleg real amb la comunitat, que permeti comprendre no només les seves necessitats, sinó també les dinàmiques socials i les estructures de poder existents. Aquest enfocament facilita l'adaptació de les propostes a les diferents fases de la crisi i contribueix a la seva pertinència i sostenibilitat. Quan es treballa com a agents externs, aquest aspecte adquireix encara més rellevància, ja que implica recolzar-se en actors locals i garantir que la comunitat tingui un paper actiu i significatiu en tot el procés. La nostra experiència ens ha mostrat que, en contextos complexos, les intervencions més efectives no són necessàriament les més ambicioses, sinó aquelles que millor responen a les necessitats reals del territori. Per exemple, en un projecte de reconstrucció després del terratrèmol de l'Equador del 2016, davant d'una proposta institucional de relocalització a gran escala, el treball participatiu amb la comunitat va permetre prioritzar la rehabilitació d'unes escales públiques que connectaven el petit port pesquer amb la zona alta i segura del poble. Tot i que es tractava d'una intervenció de petita escala, tenia un impacte quotidià molt significatiu i va facilitar posteriorment l'acceptació d'altres transformacions en l'entorn. Així mateix, considerem que la dimensió ètica és especialment rellevant en contextos de crisi. Les solucions imposades o basades en models estandarditzats tendeixen a ignorar les particularitats locals i poden derivar en intervencions desconnectades de les necessitats de la població, o fins i tot en la pèrdua de pràctiques i coneixements locals. En definitiva, entenem el disseny com a part d'un procés més ampli, en què les decisions han de ser sempre sensibles al context, a les dinàmiques socials i a l'evolució de la crisi en el temps. El viatge de camp és un element central del màster. En què consistirà aquesta experiència i què aporta el fet de treballar amb comunitats, ONG i institucions locals en la immersió real d'un procés de reconstrucció? El viatge de camp es planteja com un taller en col·laboració amb organitzacions locals, representants de la comunitat i, quan és possible, universitats locals, al voltant d'un projecte real que l'estudiant continuarà desenvolupant durant el TFM. Aquesta experiència permet aplicar els coneixements adquirits i comprendre la complexitat dels processos de reconstrucció, incloent-hi les relacions entre actors i les dinàmiques de poder. El treball directe amb comunitats, ONG i institucions aporta una comprensió situada i crítica que no es pot obtenir des de l'aula i que és tan o més necessària en intervencions en situacions de crisi. En aquest sentit, el viatge és fonamental per al desenvolupament de la dimensió qualitativa del projecte final de màster, ja que permet identificar les dinàmiques, prioritats i necessitats reals de la comunitat, així com dissenyar metodologies que integrin aquesta informació en el procés de disseny. No es tracta de desenvolupar projectes de forma aïllada, sinó de treballar amb els actors locals per construir propostes viables i contextualitzades. Sovint, el projecte acadèmic del TFM acaba convertint-se en unes futures pràctiques amb les institucions implicades. L'experiència in situ és imprescindible en qualsevol projecte urbà o arquitectònic, però especialment en contextos de crisi, on entendre com funcionen els sistemes en la vida quotidiana permet no només respondre a l'emergència, sinó també incorporar estratègies de prevenció i adaptació a llarg termini. El màster treballa des de múltiples escales, des del nucli de la llar fins als assentaments, el territori i la transformació urbana. Per què és clau abordar la reconstrucció des d'aquesta visió multiescala? Perquè les crisis actuals ja no són aïllades, sinó sistèmiques i multiescalars, vinculades a dinàmiques ambientals, urbanes i socials. Això ens obliga a replantejar la reconstrucció des d'una mirada més integrada, que no només respongui a l'emergència, sinó que també abordi les causes de fons. Per això, al màster treballem precisament en aquesta línia, busquem ajudar els estudiants a comprendre com aquestes crisis es connecten entre diferents escales, des del territori fins a l'habitatge. Per això, incorporem enfocaments i assignatures relacionades amb la justícia ambiental i l'ecologia política, així com altres que aborden la complexitat del sistema humanitari, des del refugi fins a l'assentament. Tot això implica, a més, qüestionar el nostre propi rol com a arquitectes, arquitectes i urbanistes, adaptant les eines i metodologies apreses a la carrera a aquests contextos de crisi. Les ciutats, des dels projectes urbans fins als plans, han de replantejar la seva capacitat d'adaptació i adequar les seves eines a aquests nous contextos. La flexibilitat dels sistemes urbans és clau per donar resposta tant a desplaçaments derivats de desastres climàtics com a desplaçaments forçats de població. Per exemple, durant la crisi siriana, Alemanya va rebre prop d'un milió de refugiats i va haver d'implementar diverses estratègies d'integració, des d'habitatges temporals fins a la incorporació en barris consolidats. El màster, en ser altament internacional i comptar amb docents de diversos països, aporta també exemples de projectes d'intervenció en múltiples escales. Comprendre aquests fenòmens des d'una visió que connecti el territori, els assentaments i l'habitatge és fonamental per evitar respostes parcials o impositives, i avançar cap a solucions més integrades i adaptades a la complexitat de les crisis actuals. Per això, és clau treballar des d'una perspectiva multiescalar. El Treball Final de Màster (TFM) integra recerca aplicada i proposta de disseny. Quin tipus de projectes esperen que desenvolupin els estudiants i quin impacte poden arribar a tenir? El Treball Final de Màster parteix del treball de camp que es realitza durant el taller in situ, de manera que els estudiants treballen sempre sobre un cas real i molt concret. Els projectes solen centrar-se en contextos de postcrisi, per exemple després d'un desastre, en processos de reconstrucció o en barris amb situacions socials complexes, i combinen recerca aplicada amb propostes de disseny a diferents escales. És important destacar que no són exercicis teòrics, sinó projectes vinculats a necessitats reals, normalment en col·laboració amb administracions locals, organitzacions o comunitats que busquen suport. Això pot implicar, per exemple, pensar com millorar un barri en situació de vulnerabilitat, com respondre —des de l'habitatge fins a la integració urbana— de població desplaçada o com activar processos de reconstrucció després d'un desastre. Durant els últims mesos del màster, els estudiants treballen el seu TFM amb tota la informació recollida en camp, tant qualitativa com espacial, per desenvolupar propostes de disseny ben fonamentades, enteses com a part d'estratègies més àmplies. Més enllà del resultat final, el més interessant és l'impacte que poden tenir aquests projectes: la idea és que siguin útils, que estiguin ben integrats en el context i que puguin servir als actors locals. Sovint funcionen com a eines reals per iniciar canvis, obrir debats o aportar noves mirades sobre el territori. En processos recents de reconstrucció després de desastres —com els que s'estan plantejant després de la DANA a València— ja s'estan generant debats sobre la qualitat i l'ambició d'alguns projectes. Des de la vostra experiència, per què molts processos de reconstrucció postcrisi fracassen o acaben sent poc transformadors? Molts processos de reconstrucció fracassen o no arriben a ser realment transformadors perquè no incorporen prou el context local ni les necessitats reals de les comunitats afectades. Sovint es prioritzen solucions ràpides i estandarditzades, sense comprendre com viu la gent, quines són les seves dinàmiques socials o quines capacitats existeixen ja al territori. En la nostra experiència, això pot generar dependència de materials importats i la substitució de recursos locals, amb un major cost ambiental i una menor resiliència a llarg termini. També passa que alguns assentaments temporals no tenen en compte el clima ni els mitjans de vida, fet que pot allunyar les persones de la seva feina i debilitar les seves economies. A més, l'escala urbana sol ser la menys treballada després d'una crisi, tot i que hauria d'abordar-se en paral·lel a l'habitatge. Els mitjans de vida, els espais de significació col·lectiva i l'entorn urbà han de formar part de la reconstrucció, no com si el desastre no hagués passat, sinó aprenent-ne. Per això és clau abordar la reconstrucció des d'una visió territorial, evitant tornar a construir en zones de risc i apostant per enfocaments sistèmics i multiescalars que permetin solucions més sostenibles en el temps. Les crisis també poden ser una oportunitat per repensar i transformar cap a millor. Però si no s'incorporen totes les veus, especialment les locals, aquesta oportunitat es pot perdre. Afortunadament, el sector humanitari ha evolucionat en els darrers anys, impulsat també per l'augment de les crisis globals, cap a solucions més semipermanents en lloc de purament d'emergència, la incorporació de materials i coneixement local, i l'adaptació dels assentaments i tipologies a factors climàtics, de prevenció i mitigació del risc. Aquesta és la perspectiva que volem transmetre als estudiants del màster: entendre que, com a professionals de l'entorn construït, no es tracta d'imposar solucions, sinó de facilitar processos i contribuir a una millora real en la complexitat de les crisis. Al final, sense una mirada situada i sensible al context, és molt difícil que la reconstrucció no només repari, sinó que realment transformi. I aquesta és precisament la capacitat que volem que desenvolupin els estudiants del màster: intervenir de manera més conscient, responsable i transformadora en contextos de crisi.