En un context en què l'eficiència energètica, la reducció d'emissions i la circularitat s'han convertit en les claus per al futur del sector constructiu, la fusta emergeix com la gran aposta per transformar el model. La seva capacitat per reduir la petjada de carboni, afavorir processos industrialitzats i aportar qualitat ambiental la situa al centre del debat professional. Entrevistem els directors del nou màster en Arquitectura amb Fusta de la UPC School — Jorge Blasco, Óscar Linares i Emma Sebastià — per entendre per què avui és tan imprescindible comptar amb professionals que integrin la fusta amb solvència tècnica, visió ambiental i criteri projectual. L'arquitectura contemporània viu travessada per l'exigència de sostenibilitat. Quins factors ambientals, industrials i econòmics expliquen que avui la fusta sigui considerada l'aposta central per al futur del sector? L'eficiència energètica, la reducció d'emissions i la circularitat ja no són discursos aspiracionals, sinó exigències normatives, econòmiques, tècniques i també projectuals. Avui el marc regulador europeu obliga a mesurar el carboni emprat en la construcció i la vida útil dels edificis; el mercat exigeix eficiència en preu i termini; i el projecte arquitectònic ha de respondre a noves condicions ambientals, energètiques i materials. En aquest context, la fusta reuneix condicions difícils d'igualar. D'una banda, és un material biogènic, renovable, que consumeix molt poca energia durant la seva transformació industrial i muntatge i que, a més, emmagatzema carboni. De l'altra, s'adapta de manera natural als processos de preindustrialització i construcció en sec, una cosa clau davant l'actual manca de mà d'obra i la necessitat d'escurçar terminis. A més, és un material saludable, tal com indiquen els nostres indicadors biològics i el nostre benestar emocional quan habitem espais en què la fusta és present visualment, tàctilment o olfactivament. La fusta transforma la relació entre el cos, la matèria i l'espai. No és simplement una alternativa tècnica, és una resposta coherent a un nou paradigma cultural, energètic i projectual. Esdeveniments de referència com REBUILD 2026 situen la construcció industrialitzada i la fusta al centre del debat. Estem davant d'una tendència conjuntural o davant d'un canvi estructural del model? Podríem aventurar-nos a dir que l'arquitectura entesa com a art de la delimitació espacial va néixer al mateix temps que l'ús constructiu de la fusta. Els tekton van ser antics fusters grecs dedicats a la construcció de vaixells, activitat que, lògicament, desenvolupaven en fusta. Tanmateix, amb el temps, les seves habilitats constructives es van anar transferint a poc a poc a la construcció arqui- tektonica i, si bé inicialment van emprar els seus coneixements constructius en la construcció d'elements de coberta en fusta, finalment van acabar assumint la construcció en la seva totalitat i amb tota mena de materials. Per tant, l'ús constructiu de la fusta existeix des que existeix l'arquitectura. I el moment en què es va produir la seva revolució tecnològica moderna va ser a principis del segle XX, quan el fuster alemany Otto Hetzer va patentar el seu sistema de fusta encolada laminada. De la mateixa manera que la conjunció de ferro i carboni va donar lloc a l'acer modern o que la conjunció de formigó i acer va donar lloc al formigó armat actual, la fusta va necessitar sotmetre's a un procés de laminació i encolat per convertir-se en una fusta tecnològicament processada, capaç d'afrontar els reptes tècnics i projectuals actuals. Per tant, no estem davant d'un invent recent o conjuntural, sinó davant d'una reactivació històrica d'una tecnologia madura, en un nou paradigma industrial, energètic i climàtic. Mentre que aquest canvi de paradigma va començar a gestar-se fa dècades al centre i al nord d'Europa, al nostre país s'està produint ara perquè és ara quan han confluït noves exigències energètiques, nous contextos industrials i nous requeriments arquitectònics. A més, el nostre particular sistema de licitació d'obres afavoreix la implementació de sistemes preindustrialitzats oberts i replicables per diferents empreses, cosa que la fusta permet millor que altres models tancats o patentats. Per tant, no estem davant d'una tendència conjuntural, sinó davant d'un canvi estructural. Estem vivint el moment històric en què un material “de sempre” està adquirint una nova significació. Quan analitzem el cicle de vida —des de la fase de producció fins al final d'ús—, quin impacte real pot tenir la fusta en la reducció d'emissions en comparació amb els sistemes convencionals? Per entendre d'una manera senzilla el cicle de vida complet, podem distingir tres grans etapes: el pas de la matèria a l'objecte construït, l'ús d'aquest objecte construït (vida útil) i la seva obsolescència. Un error comú és posar l'accent només en les dues primeres etapes: la que té a veure amb l'obtenció del material, la seva transformació industrial, el seu transport i posada en obra; i la que té a veure amb el consum energètic vinculat al seu ús. Pel que fa a la primera etapa, la fusta és especialment avantatjosa perquè emmagatzema aproximadament una tona de CO? per metre cúbic. A més, la seva transformació industrial requereix menys energia fòssil que la producció d'acer o formigó, ja que les plantes de ciment i acer estan intrínsecament lligades a processos altament emissors, mentre que la transformació de la fusta, en canvi, pot integrar-se en lògiques energètiques molt més eficients i renovables (tenim casos al nostre país en què els “residus” derivats de la transformació industrial de la fusta s'empren com a font d'energia en forma de biomassa, tant per donar servei a les mateixes instal·lacions com a petits nuclis urbans colindants). Però més enllà de la dada quantitativa, hi ha una dimensió qualitativa que no se'ns ha d'escapar: estar en una serradora o en una nau de transformació de fusta és una experiència molt diferent —millor— que estar en una planta de clinker o d'acer: no és només una qüestió ambiental, sinó que té a veure amb allò que percebem com a “entorn saludable” en termes científics i culturals. La fusta connecta producció i territori, recurs i paisatge, i això ho percebem conscientment i inconscientment. L'etapa intermèdia del cicle de vida, la que té a veure amb l'ús de l'edifici, està directament vinculada al seu consum energètic, especialment —encara que no només— en la producció de clima i il·luminació. Aquí és fonamental que el projecte hagi implementat des de la seva concepció estratègies climàtiques passives, incorpori materials adequats, utilitzi equips de producció altament eficients i, també, que l'usuari entengui que ha de modelar els seus estàndards de confort. A aquesta etapa se li està prestant també una atenció especial. Tanmateix, l'etapa més desatesa és l'última, la que té a veure amb la fase d'obsolescència de l'edifici. A aquest efecte, és didàctic recórrer a la distinció que es fa, en l'àmbit de la ramaderia, entre excrement i fem. Aquesta distinció no té una base biològica, sinó funcional i cultural, ja que el primer es refereix a un residu orgànic molest expulsat per un animal del qual cal desfer-se, mentre que el segon és considerat un recurs valuós que permet reciclar (és a dir, reiniciar el cicle) ramader fertilitzant el camp, que alimenta l'animal, que produeix el fem. La diferència entre l'un i l'altre és la gestió i el propòsit. En aquest sentit, portem dècades concebent les restes obsoletes dels edificis com a “excrements” tècnics, com una cosa de la qual desfer-se en un abocador, però tenim l'oportunitat de concebre'ls com a “fem” constructiu. Aquesta reciclabilitat és aplicable, d'una manera o altra, a gairebé tots els materials constructius; però en el cas de la fusta, a causa del seu origen biològic, és especialment favorable. Si incorporem el cicle complet, des del bosc fins al desmuntatge, la fusta permet concebre l'edifici com un futur banc de materials reutilitzables i no com un munt de futurs residus. A més, la fusta és un material especialment útil en rehabilitació, per la seva lleugeresa i fàcil treballabilitat, fet que la fa especialment indicada per allargar la vida d'edificacions ja existents. Existeixen avui marcs normatius i avenços tecnològics suficients a Europa per consolidar la fusta com a sistema estructural competitiu també en projectes de mitjana i gran escala? La noció d'escala es pot entendre aquí en dos nivells: constructiva i industrial. A escala constructiva, la fusta no ha de competir directament amb el formigó o l'acer en igualtat mecànica. Té propietats diferents i exigeix pensar el projecte des de les seves pròpies lleis. La rivalitat directa per substitució és una primera fase de canvi de paradigma material que ja s'ha produït en altres ocasions al llarg de la història de l'arquitectura i que té un recorregut curt. Però, com hem vist abans, els avenços no es produeixen per substitució, sinó per hibridació: el futur probablement passi per relacions híbrides més complexes i riques, en què cada material —el formigó, l'acer i la fusta— aporti el millor de si mateix en les proporcions adequades. A Europa, les estructures híbrides i les combinacions materials ja són una realitat consolidada. A escala productiva i industrial, que és al que realment es referia la pregunta, el repte és més gran. El nostre país ha de ser capaç de gestionar els seus boscos productius combinant eficiència i responsabilitat i, al mateix temps, ha de desenvolupar una indústria —pròpia i apropiada— capaç de transformar fusta en volum i velocitat suficients. Som en aquest moment. I en aquest procés, els tècnics —no només arquitectes, també enginyers i responsables industrials— són fonamentals. A mitjà termini, quin tipus de perfil professional demandarà el mercat per impulsar projectes en fusta? Més enllà del vessant tècnic, quin canvi de mentalitat exigirà treballar en aquest nou model constructiu? En tot just un segle hem passat d'una relació gairebé artesanal entre arquitectes, fabricants i constructors a una relació mediada pel catàleg i la producció en massa. Durant dècades, la gestió de recursos i materials s'ha mogut gairebé exclusivament per lògiques d'optimització econòmica, malbaratant ingents quantitats de matèria i energia. Avui, en un context d'emergència climàtica, la gestió de recursos i energia es converteix en una qüestió central, de caràcter gairebé ètic. Això transformarà la relació entre arquitectura i indústria. La indústria haurà d'oferir solucions preindustrialitzades, però adaptables, en què l'optimització energètica i material sigui un paràmetre més del projecte. Alhora, el projectista haurà d'interioritzar els condicionants industrials, energètics i logístics en la concepció del projecte. En aquest sentit, l'ús de la fusta està sent simultàniament causa i efecte d'aquest canvi de mentalitat. Qui projecta en fusta ha de conèixer les seves dimensions, els seus processos, la seva disponibilitat territorial, la seva traçabilitat, etc. I aquestes lògiques acabaran traslladant-se, inevitablement, també a altres materials de projecte. A l'octubre comenceu la primera edició del màster en Arquitectura amb Fusta. Quines necessitats de talent al sector vau detectar que us van portar a impulsar aquest programa? Per dir-ho d'una manera provocativa, vam detectar que no falta tècnica, sinó que falten tècnics. La indústria disposa de sistemes avançats i coneixement acumulat. Tanmateix, moltes empreses del sector s'han vist obligades a assumir el risc de desenvolupar tècnicament projectes perquè els prescriptors i projectistes no dominen prou la tècnica de la fusta. Això genera inseguretat: la indústria inverteix sense garantia d'adjudicació i els promotors perceben una incertesa que, en molts casos, no és real, sinó derivada del desconeixement. La conjunció de manca de control tècnic i incertesa deriva, no poques vegades, en el fet que en molts projectes es descarti la fusta en fases avançades. El màster neix per reduir aquesta bretxa, amb la voluntat de formar professionals que siguin capaços d'incorporar-se i impactar en qualsevol dels agents que participen en el procés: la indústria, els promotors, les oficines tècniques, les enginyeries, els estudis d'arquitectura, les constructores, etc. El programa s'articula des d'una triple mirada — Tècnica, Indústria i Projecte —. Per què era fonamental abordar la fusta de manera integral i no únicament des de la seva dimensió tècnica ? Com hem comentat anteriorment, la clau no és ensenyar només un conjunt de tècniques i coneixements a aplicar per afegit a una manera de pensar aliena i prefigurada, sinó transformar la mateixa manera de concebre l'arquitectura i la construcció. L'ús de la fusta, amb les seves característiques i limitacions, obliga a desenvolupar aquesta manera de pensar perquè, en cas contrari, no n'explota les possibilitats. Per tant, l'ús de la fusta no s'ha de reduir a la mera aplicació d'un material. Considerem que el coneixement tècnic al voltant de la fusta és fonamental, diríem fins i tot imprescindible; però, al mateix temps, per si sol és insuficient. Si s'aborda de manera fragmentada, només des del càlcul o el detall, perd la seva potència transformadora. El Màster d'Arquitectura amb Fusta de la UPC habita l'espai que conformen tres vectors: la indústria —obtenció i transformació de la matèria—, la tècnica —estructural i constructiva— i el projecte arquitectònic —com a procés, no com a resultat—. I aquesta manera de pensar es tradueix en una triple codirecció formada per Emma Sebastià (Indústria), Jorge Blasco (Tècnica) i Óscar Linares (Projecte). Treballar amb la fusta com a material constructiu exigeix una estreta coordinació entre disseny, càlcul, indústria i muntatge. Com es trasllada aquesta lògica col·laborativa a la metodologia del màster? El màster s'inicia amb un primer mòdul de Fonaments, a través del qual es presenten les propietats materials i industrials de la fusta, els tipus de fusta, la gestió del bosc, etc. Aquest primer mòdul dona pas a tres més, que es desenvolupen en paral·lel, en els quals es forma l'alumne en l'àmbit de la construcció (disseny de sistemes i unions), l'estructura (dimensionament i càlcul d'estructures i unions) i el projecte (a diferents escales). Aquesta formació transversal es complementa amb una oferta d'assignatures optatives que serveixen per aprofundir en els diferents interessos que puguin tenir els alumnes, com ara la intervenció en arquitectures existents de fusta, la bioconstrucció, el desenvolupament tècnic a nivell de plànols de taller de projectes en fusta o fins i tot el treball manual en fusta al mateix taller, en què es pretén que els alumnes amb titulació universitària (futurs prescriptors) entrin també en contacte amb altres tècnics i professionals del sector (muntadors, industrials). Finalment, el TFM serveix per sintetitzar totes aquestes qüestions a través del desenvolupament tècnic d'un projecte. Per tant, no es tracta de blocs aïllats, sinó de qüestions que dialoguen i es complementen constantment. L'alumne aprèn a prendre decisions projectuals entenent-ne les conseqüències estructurals i industrials. Comprèn com la transformació industrial condiciona dimensions, logística i muntatge. I entén com el procés constructiu retroalimenta el disseny. Incorporem indústria real, casos construïts i lògica de procés. No ensenyem peces soltes, sinó les seves relacions. L'enfocament “Learn by Building” i les sessions pràctiques presencials són part essencial del programa. Què aporta aquesta experimentació material directa en la formació dels professionals? El procés d'aprenentatge sol basar-se en la (re)creació de situacions versemblants que enfronten l'alumne amb el que serà la seva realitat professional futura. Això és així perquè és un mètode eficient en molts aspectes i, a més, permet reproduir situacions difícils de reproduir de manera real. Però també té les seves limitacions. El gran risc és que aquesta experiència d'aprenentatge es quedi en un pla massa abstracte si no existeix contacte directe amb la realitat i que, com a conseqüència, l'estudiant no sigui capaç de vincular allò que aprèn amb la realitat que es trobarà fora. En un màster de formació contínua aquest risc és menor, ja que molts dels estudiants ja tenen un bagatge professional suficient, però és probable que aquest bagatge no inclogui l'experiència directa amb la fusta. Amb altres materials, com ara el formigó o l'acer, la relació entre disseny, producció i posada en obra, o entre dimensionament i comportament mecànic, no és intuïtiva. Però amb la fusta la relació és immediata i sensorial. La fusta funciona mitjançant addició i assemblatge i, en aquest sentit, la seva experiència directa transforma la manera de pensar i projectar. A diferència d'altres materials d'origen mineral, la fusta es sent, s'olora, es toca, es coneix mitjançant experimentació directa. De sobte, aquest contacte directe dona un nou sentit a allò après a través de les sessions teòriques o els casos d'estudi. El “learning by building” no és un complement pràctic, sinó un moment clau en què la tècnica deixa de ser informació per convertir-se en comprensió.